Hivern a Iran

Shiraz, tomba de Hafez Tomba de poeta paraules sota el cel, tarda blava de festa jardí, arbres al vent. Pins, fonts i rosers, color al tarongers, algú que recita el poeta de tot temps... Històries viscudes, històries vulgudes, l’enyor, l’amor fets text, saviesa vessada a la rima, al poema, al vers. Ve la gent, convida el lloc al passeig, a fruir de la vida i a pintar amb totes les llums els moments últims del dia. A cercar al llibre la resposta, la sortida, a llegir ara una estrofa que ens obri per dins la porta, a trobar l’infinit al cor de la paraula i a cercar l’estel de l’Orient qualsevol nit al cel. Tomba de poeta.

Torrats,   amarats de sal i safrà, obren la closca temptadors per començar i no parar. Entre hores, per berenar, abans de dinar, una bona racció de festucs per disfrutar d’aquest luxe iranià.

Illa d’Ormuz La vall del silenci, la vall dels colors: regals geològics de les roques d’aquest lloc. Tots els minerals pinten un paisatge fet de cims irregulars i orografia salvatge. Macles i cristalls de misteriós engranatge entre ferro i guixos i sals... Acabar la jornada al penyassegat de roca esculpida pels vents, l’oratge i el temps contemplant com el sol es posa a sobre del mar, fruint d’un vespre carregat de colors, de llum i de màgia   que la lluna plena signa   com a punt final.

Cicatrius de la terra, costures, cremalleres, brodats i bullits a mig fer, bombolles que esclaten, canals de sal, rierols de safrà, pigments, cristalls, polseguera entre roques roges, rosades, grogues   i de tots els colors   que la Natura dissenya entre el sol, el cel i la terra.    

  Rodeando la isla de Ormuz Dos barcas a toda pastilla bordean sinuosas la orilla; alrededor, delfines saltando, aletas negras, lomo plateado en un mar de momento azul una tarde de cielo soleado. Vemos desde las barcas montañas recortadas sobre las playas, siluetas de gigantes grises, acuarelas a capas con puntillas elevadas. Paisaje cálido, todos los ocres en el acantilado y parada repentina junto a barca de pescadores afortunados para contemplar sus pescados: un gran seculé, y uno más pequeño cuyo nombre no sé. Parada obligada en playa paradisíaca, reflejos de todas las luces en la arena. Paseo memorable por la tarde serena. Seguimos navegando, rodeamos la isla mientras el sol, grande y rojo, se va ocultando. El mar se encabrita y la barca golpea cada ola como si fuera una lancha voladora contra el viento, buscando refugio, que la oscuridad acechadora es ya una realidad a pesar de la hora...